Dimarts 13 de desembre s’exposa el mantell, que com a mostra d’afecte a Nostra Mare van construir els lleidatans el 1929. Pocs anys després, la diòcesi es va convertir en una de les més castigades per la persecució religiosa. Aquesta fe no era una manifestació sensiblera. Avui podem recollir aquest testimoni.
El 1929 els lleidatans, de totes les classes socials, manifestaven el seu amor a Déu en la seva Mare. Amb una col·lecció popular es van llançar a renovar totalment la venerada imatge de la Verge de la Soledat de la ciutat. Es va acabar i va poder processionar onze dies després de proclamada la II República.
Lleida es convertiria en uns pocs anys a la segona diòcesi més martirial després de Barbastre, no va quedar església sense cremar. El 65,8% del clergat va ser assassinat, el seu bisbe va demanar ser afusellat l’últim per poder anar absolent la resta. El mateix alcalde va ser també assassinat per permetre una cavalcada de Reis Mags.
Aquella fe que havien mostrat que rics i pobres, mestres i analfabets amb «un mantell» es va mantenir incòlum al moment del martiri.
Avui els lleidatans volen reparar aquest mantell, que també tècnicament és únic. Dimarts 13 a les 11h, a l’església de la Sang de Lleida, tindrà lloc l’exposició dels mantells de la Mare de Déu i es presentaran les iniciatives que hi ha per restaurar-los. Avui com aleshores, enmig d’un ambient moltes vegades de menyspreu, si no hostil, molts lleidatans estan donant mostres de fe, i ofereixen a la resta l’oportunitat d’unir-s’hi.
No es tracta de «que quedin més bonics», s’iniciaran les tasques de reparació de trencaments i reforçament que permetran salvar una peça única, en el seu gènere, i una manifestació molt especial de fe d’aquells germans, dels quals tant de bo puguem recollir el testimoni .
El consiliari de la Congregació ens explica la història.
Un mantell únic
L’abril d’aquest 2022, en acabar el darrer divendres Sant, com a consiliari de la Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Lleida, vaig presenciar el desmuntatge del Tabernacle de la nostra Senyora de la Soledat. Un disgust ens va embargar als presents. Des de la part de la Corona, fins a la zona del clatell de la imatge, el mantell s’estava esquinçant. Ja havíem notat deteriorament anteriorment, però ara ja s’havia evitat l’inici del desastre. Des d’allà, suporta tot el pes d’enormes mides.
Al maig vaig començar a indagar quins professionals podien fer la seva reparació. Vaig conèixer les restauradores Eva i Rosa, de l’Empresa CONTEXT de Barcelona, que havien desenvolupat part de la seva carrera al museu tèxtil de Terrasa al llarg de 15 anys. Tenien una bona targeta de presentació, i em van demostrar la seva professionalitat, per l’interès, i per elaborar informes i pressupostos. Val a dir que vaig demanar dos pressupostos més. I cap no va ser tan professional, i tan ajustat com el de la Rosa i l’Eva.
Els informes, per una banda, ens donaven la sorpresa que es tractava de, en el cas del mantell processional, pel que sembla, una peça única en aquestes característiques. No hi ha res igual a Catalunya fins on s’ha pogut investigar. I alhora, els informes també eren alarmants per l’estat del mantell processional, un altre de mesures menors en negre i brodats, i el de Pasqua, que també havien de passar per una reparació. I recomanaven en el cas del mantell porcessional fer una rèplica perquè l’original sigui arrecerat. Aquesta última opció, de moment, no ens veiem capaços d’assumir per l’elevat cost, que si no és per una sorpresa que ens porta la Providència divina, haurà d’esperar.
Tots els mantells són anteriors a la guerra civil espanyola. El de Pasqua és del Segle XIX, i es feia servir en la processó de la Trobada. De moment desapareguda dels carrers de Lleida, però amb vocació de ser recuperada. Encomanin-ho estimats lectors. Que el cor lleidatà s’hi obri, en una trobada de fe, que el porti a recuperar-la. Però aquesta és una altra història.
Història de fe martirial
Els dos mantells negres són de l’any 1929… I és aquí quan he anat descobrint una història de fe martirial preciosa. Un patrimoni de fe, que ja no pertany només a Lleida. Pertany a tot catòlic, especialment a Espanya.
L’any 1929, la Congregació de la Puríssima Sang de Lleida, va promoure una subscripció popular. Li va demanar a aquesta generació de lleidatans, renovar totalment la venerada imatge de la Mare de Déu de la Soledat. Un rostre molt dolç, que contemplava patint el sudari del Senyor, com a trofeu del lliurament d’Amor a la humanitat sencera de tots els temps. Eren anys convulsos, el crac econòmic mundial d’aquell mateix any, l’avenç d’ideologies anticristianes, la pobresa de la població plena de necessitats justes, no va fer que molts fills de Lleida s’acovardessin davant la mida del projecte.
I així arribem al 18 d’abril del 1930, Divendres Sant. Hi havia molta expectació, s’havia parlat de la immensa bellesa del gran projecte del nou tabernacle, la nova corona i el nou mantell de la Soledat lleidatana. Es van obrir les portes i van anar sortint tots els misteris de la passió i mort del Senyor. I tancant el seguici, bellament il·luminat, l’impressionat nou tabernacle de l’escultor Hermenegild Jou, tot brunyit en or. La corona executada per l’orfebre Fontanals i el mantell elaborat per 50 brodadores de la casa Jorba de Barcelona. A ningú no va deixar indiferent tanta bellesa.
Sí, l’amor d’aquests lleidatans per la Mare del Senyor, es va transformar en una obra de summa bellesa artística que ningú no va deixar indiferent. El més increïble és que amb les circumtàncies que es vivien en aquests moments d’ambient advers fossin capaços de tirar-lo endavant. Qui estima, es dirigeix sense els lligams del que limita, cap a allò etern.
S'acaba començada la República. Lleida després de Barbastre va ser la segona diòcesi més martirial
Aquest conjunt espectacular va tornar a sortir el divendres sant del 1931, el 3 d’abril. Només 11 dies abans de la proclamació de la segona república espanyola, que prohibiria que tant d’amor fet bellesa artística tornés a sortir pels carrers. La nostra Senyora va ser venerada públicament en aquest període a l’interior de l’Església de la Sang de Lleida, com veiem a la fotografia. També va ser exposada a l’interior de la Catedral de Lleida, com ens mostra el testimoni fotogràfic.
Va arribar finalment el juliol del 1936. Lleida va passar a ser, després de Barbastre, la segona Diòcesi en proporció, més martirial d’Espanya. Amb el 65,8% del clergat martiritzat, començant pel nostre bisbe, El Beat Salvi Huix, el testimoni martirial del qual és de gran enteresa i bellesa. La seva expressió «Ja som a Sants» es va fer famosa. Després del suposat trasllat per jutjar-lo a Barcelona, portant-lo a Sants. El camió que el traslladava juntament amb altres reus, va ser detingut a la carretera de Barcelona, al cementiri de Lleida: Havien arribat a «Sants». Va demanar ser el darrer a ser afusellat, per absoldre tothom. La millor confessió és el martiri. Però tement que algun defallís davant la por d’aquells moments, va demanar i va obtenir dels seus futurs botxins, li concedissin de ser l’últim dels afusellats.
També joves laics com el Beat Francesc Castelló Aleu, que va escriure tres boniques cartes, que en llegir-les el Papa Pius XI el van portar a vessar llàgrimes paternals pels fills, que es donaven enterament a Déu ia l’Església amb la seva pròpia vida. Llegeixin amics meus, a títol d’exemple, la que va deixar la seva xicota. La seva estimada Mariona:
«Estimada Mariona: Les nostres vides es van unir i Déu ha volgut separar-les. A Ell li ofereixo, amb tota la intensitat possible, l’amor que et professo, el meu amor intens, pur i sincer. Sento la teva desgràcia, no la meva. Pots estar-ne orgullosa: dos germans i el teu promès. Pobre Mariona! Em passa una cosa estranya. No puc sentir cap pena per la meva sort. Una alegria interna, intensa, forta, m’envaeix del tot. Voldria fer-te una carta trista de comiat, però no puc. Tot jo estic envoltat d’idees alegres com un pressentiment de glòria. Voldria parlar-te de com t’hauria estimat molt, de les tendreses que et tenia reservades, de com hauríem estat feliços. Però per mi tot això és secundari. He de fer un gran pas. Una cosa et vull dir: casa’t, si pots. Des del cel jo beneiré la teva unió i els teus fills. No vull que ploris, no vull. Espero que estiguis orgullosa de mi. T’estimo. No tinc temps per a res més. Francisco»
Bisbe i alcalde màrtir per permetre la cavalcada de Reis Mags
També, entre altres, va ser martiritzat el que va ser alcalde de Lleida, Joan Rovira Roure. Un dels motius que es va adduir, entre d’altres, era haver organitzat la cavalcada de reis del 1936. Actualment s’estudia en el procés canònic el seu martiri, actualment en fase romana. Hi ha centenars d’exemples més. Tots van morir perdonant els botxins.
Oi que s’entén com és coherent, que aquesta generació de valents catòlics hagués fet aquesta obra tan bella en aquests temps?
A Lleida no va quedar cap Església que no fos incendiada o saquejada. La de la Sang va ser saquejada i convertida en hemeroteca. El seu contingut cremat a fogueres exteriors. Tot el patrimoni processional també va quedar reduït a cendres, entre aquestes peces va ser destruïda la bellíssima Soledat. Però uns valents membres de junta, Josep Serret i Josep Sanjuan, van amagar els tres mantells de la nostra Senyora a les carboneres de la casa de Misericòrdia de Lleida. Una religiosa els va trobar el 1939.
El 22 de març de 1940, amb una nova imatge de la Soledat, el mantell es va retrobar amb els lleidatans als carrers, curiosament al mateix tabernacle que en gran part es va poder salvar, ja que no li van donar més importància, ubicat al magatzem , havent només desaparegut algunes de les precioses motllures superiors. Hi va haver emoció continguda i moltes llàgrimes per veure’l de nou després de tant patiment. Totes les famílies es van esforçar, per necessitat, a perdonar-se, i abraçar-se de nou. Més enllà de les idees de cadascú, fou una terrible guerra entre germans.
La possibilitat de perdre, no només les peces d’aquests mantells, sinó la immensa història que porten a l’esquena, ens condueix oferir aquesta vegada, a tot catòlic que ho desitgi, a tothom que estimi la bellesa artística que es manifesta en una obra d’amor col·lectiva, que entri a formar part de la història d’aquestes peces, per unir-se a aquesta generació del 1929 que va demostrar fins on estava disposada a estimar. Això ja no és només cosa de Lleida, la seva història és patrimoni universal. Vocació a la Santedat, a fer de les nostres vides una expressió de bellesa divina, essent testimonis de l´amor de Déu al món, manifestat en Crist. Aquest 2022-2023 serem capaços de sumar-nos a aquesta història damor? La nostra Mare ens espera, no deixem passar aquesta oportunitat històrica.
